Com us arriba el moment de ser sonador amb la colla de dimonis de Manacor?

APR: No em recorda de quan va ser. Va venir en Toni (Aleix) per demanar-m’ho. A mi ja m’ho havia dit l’amo n’Andreu Cornet, el baciner anterior, però com que jo he estat molt de ca nostra sempre, li vaig dir que no. Però quan vengué en Toni sí que li vaig dir que sí, i crec que hi vaig fer de sis a set anys.

Si no teníeu gaire lletra, com aprenguéreu de sonar la guitarra?

APR: De sentit. Tenc un llaüt i una guitarra, i puntejava, i ningú mai em va dir “has de fer això o això altre”. M’explicaré: tenia quinze anys i em deixaren una guitarra al Rafalet de Rotana. Hi vaig estar vuit anys fins que em vaig casar. Em record que em varen donar en solfa, en números, per ventura en Tomàs l’ha vista, “Mi abuelito tenía un reloj de pared”, per tocar puntejat. Al Rafalet de Rotana, passàvem el rosari cada vespre i tocàvem la guitarra.

I vós, l’amo en Toni, com l’anàreu a cercar?

AJM: Ens coneixíem. Jo sabia que tocava la guitarra i que era un bon element. Li vaig dir: “Has de venir amb nosaltres”, perquè sempre falla qualcú. I de vegades, n’hi ha massa, de sonadors, com passa ara mateix… Perquè ara el temps que entren i surten de cada lloc, ja serien a l’altre bar.

I vós, l’amo en Tomàs?

TNB: Primer vaig començar amb l’amo n’Andreu Cornet. Pensa que jo a set anys ja vaig començar a sonar el violí. Amb els dimonis hi vaig anar una partida de vegades quan encara duien aquells dos ciris alts, amb llums de carburo, perquè li faltaven violins. Més tard, un dia, com que ens coneixíem de bon de veres amb en Toni,  em va dir “em falten violiners i has de venir”, i m’hi vaig afegir, i tampoc no puc dir quants d’anys hi vaig anar, però molts!

Com n’aprenguéreu, de sonar el violí?

TNB: Tenia un company que fins i tot el va fer ell, el violí. Era molt enginyós, però molt. Va fer un violí i em va demanar que aprengués a tocar-lo. Me’l va regalar, però jo li vaig dir que no el volia, que en tenir doblers ja me’n compraria un. Vaig començar a poc a poc, i sempre de sentit. He anat a solfeig un parell de vegades, però no l’he seguit. D’edat de vuit anys he sonat de ball de pagès. I d’aquell moment vaig anar augmentant, i per aprendre’n m’hi pegava fins a les deu o les onze cada vespre.

Quina diferència hi veis amb els joves d’avui, en la manera de sonar?

TNB: Quasi tots els qui hi van ara, van amb solfeig, i això fa que tothom soni igual. Primer que no anàvem amb solfeig, anàvem per uns altres camins.

Us falta el dit gros. Us afecta per sonar?

TNB: Sí. Ja no puc sonar. Fa sis anys em detectaren un tumor davall l’ungla. Els metges de Barcelona em digueren que s’havia de tallar el dit, perquè si no ja havien de tallar aquí (i assenyala el braç). I vaig dir: “No podré sonar pus”. I el metge em digué: “Fillet, paciència”. L’any 2005 vaig fer la darrera tocada dins l’església del Convent de Manacor.

Del temps més antic que començàreu a sonar recordau què cobràveu?

APR: Jo et diré una paraula: jo normalment sempre vaig anar de balls de fora vila i si topaves una casa molt bé et convidaven a sopar si era per les matances, i si no et donaven les gràcies en haver acabat.

I anant amb els dimonis?

APR: Amb els dimonis en Toni sempre ens va fer contents. En Toni… no m’interessa el que donava als altres, em feia content a mi i estàvem contents jo i ell. Cada any, en haver passat les festes, venia a ca nostra i em donava el sobret i mil gràcies. No fèiem tracte de res, ni jo et vull cobrar deu ni jo et vull donar sis. Veina i deia: “Això ens toca a cada un i així ens ho hem repartit”. Sopàvem, dinàvem,  berenàvem, i ningú ens preocupàvem de res.

Vós, l’amo en Tomàs, igual?

TNB: Ben igual. Sense fer cap tracte mai, en aquest tema. Jo no hi anava pels doblers.

Perquè aquesta era la feina del baciner…

AJM: Arreplegar tot el que pots. La bacinera es cuidava del menjar i en haver acabat feia el compte i es repartien els doblers. Pagava els dimonis i els sonadors i el que sobrava anava cap al Patronat. Això quan jo duia la bacina, perquè abans anava vestit de dimoni i duia la bacina i el baciner vell, perquè a la darreria l’havies d’aguantar.

APR: Tu feres de dimoni, abans de fer de baciner?

AJM: Sí. Quan vaig néixer mon pare ja ballava els dimonis.

El vostre pare va ser el primer de la família que va ballar, o el vostre padrí ja ballava?

AJM: No, mon pare.

Com era la festa els anys seixanta?

AJM: A Manacor els anys seixanta feien una festada per Sant Jaume, verbenes, venien orquestres de bon de veres… I ara avui no fan res a Manacor. Si llevaven Sant Antoni, Manacor no tendria festa, perquè Sant Antoni ha agafat una marxa…

Com era aquella festa de Sant Antoni?

AJM: Molt magra. Aleshores fèiem tot el poble carrer per carrer. Ballaven el dissabte de Sant Antoni, el dia de Sant Antoni i el dia de Sant Sebastià.

Per què teníeu aquesta fe en la festa si tanta de gent us donava l’esquena?

APR: Perdonau una pregunta, abans d’agafar-ho don Mateu, no va fer una baixada molt grossa, Sant Antoni? Tu, Toni, ja ho tenies abans de don Mateu o ho agafares amb ell?

AJM: No. Jo ho vaig agafar amb don Mateu, que va ser quan es va fundar el Patronat de Sant Antoni, perquè abans no hi havia Patronat.

Com funcionava la festa en temps de l’amo n’Andreu Cornet, com era?

AJM: Era magret, perquè aquell home duia una mania, perquè si ara per exemple aquí li donaven cent pessetes, en aquell temps, per ventura partia a aquelles cent pessetes. I jo de vegades li deia: “L’amo n’Andreu, per què no us aturau aquí?”. “Hem d’anar allà”, deia. Fèiem quatre cases de senyors, on per ventura hi trobàvem un banquet amb ensaïmades, pastissos i de tot.

TNB: I havíem de córrer una hora per anar a dues cases o tres.

AJM: I a cada missa anava a passar “Sant Antoni fa la capta”, a cada missa. El dia de Sant Antoni els dimonis sortíem a les nou. Ell se n’anava a la missa de les nou i nosaltres allà vestits esperant perquè vengués… I els doblers no li bastaven mai… pobre home, tallava allà on era.

Quan ell es va morir, la festa era molt a baix.

APR: Estava molt deteriorada.

Després agafàreu vós la bacina.

AJM: La culpa que jo agafàs la bacina va ser d’en Jaume Melis, que era el dimoni gros. Don Mateu li va dir: “I ara no tendrem baciner”. En Jaume li va dir: “Si ha de cercar un baciner, el té dins el grup nostre”. “I qui és?”. “En Toni és el millor baciner que pot posar perquè és honrat i sap de què va, amb això. Perquè fa dos o tres anys que arrossega l’amo n’Andreu i la bacina”.  Els seus fills no ho volgueren agafar i ell ja no podia.

Quines diferències feis entre la vostra manera de fer de baciner i la del vostre fill, en Mateu?

AJM:  Més o manco igual. Ell ha agafat el mateix camí. Jo li vaig dir: “Ho has de fer així, així i així”. Li vaig entregar la bacina l’any 2004 i feia vint-i-un any que jo feia de baciner, i li vaig dir “parteix”.

APR: El teu fill ja fa set anys que fa de baciner? No és estrany si tornam vells.

Per què us aturàreu de sonar?

APR: Et diré un motiu: la meva dona està molt malalta des de fa catorze anys. No pot ni pelar una patata. Ha caigut tres vegades  en quinze dies. En una paraula: no la puc deixar. No m’he de bravejar gens: som una persona que som molt conscient del que hi ha al meu càrrec, que és la meva dona. I he de cuidar la meva dona fins que la tengui.

Vós ho deixàreu pel mal del dit, o ja ho havíeu deixat?

TNB: Ja feia un any que ho havia deixat. No podia deixar la meva dona de cap de les maneres.

Quina era la fe que us estirava per fer aquella festa que anava tan al baix en aquells anys seixanta?

APR: El gust que passàvem de cantar i sonar i divertir la gent. Jo sempre he tengut en ment una cosa: diverteix-te molt,  gasta poc i no agraviïs ningú. El projecte nostre era divertir la gent i al mateix temps passar gust nosaltres. Ni hi anàvem pels doblers, ni pel que diran, ni perquè diguessin “ara aquell sona o ara aquell balla”. Tot el temps que vaig anar per fora vila, per exemple, no vaig guanyar ni vaig demanar res mai. L’impuls gros d’això és perquè ens agradava.

AJM: Mon pare quan es va morir li deien n’Aleix dels Balls, perquè era el revetler dels balls. Ningú feia ball de bot més que ell.

TNB: Encara encataven els balls?

AJM: Sí… Per ballar la primera havien de pagar uns doblers, una pesseta o dues o tres, segons com s’encalentien els joves.

AJM: Quan jo vaig néixer, mon pare ja ballava els dimonis. Jo ja ho duia dins la sang.

TNB: Ho vaig començar sense una pesseta. I hem anat pertot, ho vaig seguir, i muntàrem un grup. En el lloc que ens han donat més ha estat a Barcelona, que ens donaren cent euros per una actuació, però sense anar enlloc a demanar ni cinquanta ni cent.

TNB: Per a mi la festa de Sant Antoni tenia molta d’importància, perquè m’agradava molt aquesta classe de tradició. Quan vaig començar no anàvem ni a to de música, anàvem estil pagès. Fins que vaig estar ben concentrat no em vaig aturar, i vaig dir “no ho he de deixar”, i ho vaig seguir tot el temps que vaig poder. Quan ho vaig haver de deixar, en Toni no trobava violiner enlloc, i a la fi en va trobar un de Vilafranca. Però llavors en Joan Sagrera, que no havia tocat cap violí mai, va venir un dia a ca nostra i em demanà que l’ensenyàs de tocar el violí. I n’hi vaig ensenyar tot el que vaig saber.

Què heu transmès al vostre relleu?

APR: El meu relleu va ser en Llorenç Pancuit i era un sonador i un ballador com jo i no li vaig haver d’ensenyar res.

Els sonadors de guitarra pagesos fan el batut. Els joves ja no el fan.

APR: Cosa que a mi no m’agrada. Però cada qual és cadascú.

L’haurien de fer, els joves?

TNB: Jo dic que sí, perquè des que era ben petit he sentit a dir sempre que el batut és el que fa el ball pagès.

APR: És el que fa el compàs.

AJM: Un sonador de guiterra, ha de tenir bon sentit, ha de saber remenar els dits, de la mà dreta i l’esquerra.

APR: Però ara parlam del batut, que és molt diferent. El batut a mi em fa molta de falta. Un ballador, quan s’escolta el so, quan sent el batut sap que és un punt de mudança. I si només rasques, sempre li dónes el mateix… Cosa que no comprenc. El batut és l’important…

AJM: És el que du el to, els dimonis mateixos si no senten el batut es perden.

TNB: Nosaltres, per dir una cosa més que no és de Sant Antoni, ensenyàrem quatre joves quan ens retiràvem perquè ens deien que no ens podíem retirar… perquè érem els darrers que tocàvem ball pagès autèntic. Ensenyàrem quatre joves, dos de l’Alqueria i dos de Cala d’Or. Pensau si estimen el ball de pagès que fa més de dos anys que han cercat pertot per poder fer un llibre de la mateixa pagesa de la banda de llevant, però tot documentat. La mateixa més antiga que han trobat documentada és de l’any 1314. Hi ha molta gent que està meravellada que la festa pagesa no s’aturi.

Sant Antoni és una festa d’origen pagès. Com explicaríeu que ara que la pagesia va tan al baix la festa estigui tan en reure?

APR: És mal d’explicar. Primer venien els pagesos de fora vila amb els muls, amb els cavalls, passaven de galop pel poble, passaven a les beneïdes. I avui qui ve de fora vila? Quatre tractors, quatre cans… Fora vila ha vengut a baix de tot i la festa ha augmentat molt. I avui que hi ha a fora vila, reis meus?

AJM: Molta d’herba seca.

APR: Molta misèria i molt d’abandó.

TNB: Fins i tot el senyor del Fangar volia que anassin el dia de Sant Antoni al Fangar, i treia ovelles, tots els animals, les bísties més guapes…

Heu anat a beneïdes a qualque lloquet de Manacor?

APR: Jo he anat a Son Sureda.

Com era aquesta festa?

APR: Hi anava un capellà a beneir. Hi anaven els pagesos de la barriada i de fora de la barriada. Jo estava al Rafalet de Rotana i fins a Son Sureda hi havia una hora. També n’hi havia a les Cabanasses…

TNB: A Can Ros, a Son Proens

APR: A Son Sureda, de capellà per mi hi venia don Baltasar.

A l’Espinagar també en devien fer?

TNB: Sí. I a l’Hospitalet, que també he estat.

Quina època pensau que ha estat la daurada del Sant Antoni que heu viscut?

APR: Si ho hem de dir per l’ambient, quan feien les beneïdes a Son Sureda, a Son Mesquida, a Son Valls… Avui es fa un Sant Antoni de festa que és una aglomeració de jovent, però una festa així com toca de Sant Antoni és el que fèiem primer.

TNB: Perquè han dit: “Hem de fer un dia de festa”, i han triat aquest dia.

Primer es donava molta més importància a les beneïdes que no a la vetlada.

APR: Sí, senyor! De molt. Avui es dóna la importància a la multitud de gent, i joves, i joves, i joves, i festa de Sant Antoni…

AJM: I engatar-se.

APR: I engatar-se i cançons ridícules.

Però qualque poc de suc ja hi devia haver en el vostre temps.

APR: Jo crec que sí, però com que jo estava a fora vila… cada qual se n’anava a ca seva.

AJM: Ja n’hi havia de gats.

TNB: Era una manera més honrada cap al pagès, cap a la humanitat. Ara s’ha desbordat.

APR: Si demanaves a qualque jove d’avui per què fan això, més d’un i més de dos, crec que no sabrien què haurien de contestar: “Perquè hi ha molta gent”.

La vetlada s’allargava fins a les tres o les quatre del dematí com ara?

AJM: En aquell temps feien la colcada, entrada de fosca. Trèiem el carro que tenim ara ben engalanat amb dos muls de bon de veres. Per ventura hi anaven deu o vint o trenta muls muntats sense muntura, perquè no hi havia muntures en aquell temps, amb la botella de suc pegant al mul… On ara hi ha el forn de Can Ribot, fa devers quaranta anys, en aquell temps que jo et dic, hi havia un cafè que es deia Ca na Curta. Els muls davallaven pel carrer del Teatre Principal a tota pastilla i entraven dins el cafè, i vidres romputs… anaven darrere la colcada. La botella, rap-a-rap-a-rap, i tocs al mul.

APR: Et contaré una anècdota contada de l’amo n’Andreu Cornet. Ell duia palla a Palma i justament no va poder vendre la palla fins molt tard, i havia de ser a les tres a Manacor, que era la sortida de la colcada. Va pegar al mul, que va córrer de trot i de galop fins que va arribar d’hora a Manacor. Això és contat seu. El desenganxa del carro, l’enganxa a la galera i va fer la colcada, però el va tenir vuit dies que no el podia treure de la pallissa, perquè l’endemà el mul no s’aguantava.

TNB: Ell cercava totes les maneres perquè Sant Antoni anàs en raure.

Els dimonis mai s’aturaren de sortir, però.

APR: Mai. Tot acabava. No sé com don Mateu es va ficar amb això… no devia poder consentir que una cosa tan antiga s’acabàs.

TNB: Va veure que aquesta tradició s’anava acabant de tot i ell va tenir coratge per tornar-ho a elevar.

Si no hagués estat per vosaltres que mantenguéreu la festa molt possiblement avui hauria desaparegut…

APR: Faria envant a haver-se’n anat a pegar a baix de tot.

Pensau que hi ha una manera de recuperar aquella autenticitat d’un temps?

APR: Jo crec que no, perquè llavors era una fe que tenien, una creença, i avui qui és qui creu? Qui és qui té fe en aquestes coses? Ni sants, ni santes, ni puríssimes, ni verges. Qui és qui té fe? És un altre món. Creu-me que si llevaven aquesta miqueta de joventut, de luxe, de fer lulea i d’engatar-se, la festa faria ben envant a tornar a pegar a baix.

TNB: Si aturaven això, faria net, perquè la gent de la nostra edat és la que participava de bon de veres a Sant Antoni.

Però igualment us emocionau cada any, tant si hi ha gent com si no n’hi ha?

APR: Per què, però? Perquè és una cosa que li agrada, perquè tota la vida ho ha viscut, i ho ha vist viure als seus.

AJM: Quan surts a ca nostra i veus aquella gentada… una hora abans guaites i hi ha dues-centes persones.

APR: Si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar.

No us ho podíeu pensar mai, que arribaríeu aquí…

TNB: Un temps érem una vintena, entre sonadors i públic.

APR: Fa trenta o quaranta anys, també hem de dir que a Manacor hi havia vint mil persones i ara n’hi ha el doble.

TNB: I ara la joventut no ha de menester son pare ni sa mare, i llavors sí que anaven amb l’al·lotet a cal baciner.

APR: I avui amb dotze o tretze anys ja estan desmamats i es pensen que ja saben fer el que han de fer… A nosaltres no ens pareix ver… perquè jo amb les meves nétes de vegades discutim perquè o molt beneits érem nosaltres o molt vius són els al·lots d’avui, massa i tot.

I quin paper feien els dimonis d’un temps? Feien la mateixa por?

AJM: Una vegada férem perdre l’alè a una nina. Fèiem les travessies de Na Camel·la al carrer d’Artà. Darrere nosaltres venia aqueixa al·lota, però guardava distàncies. Vaig dir a en Toni Leu, que també era dimoni, “veus aquella rossa? Jo entraré dins una escala d’aquestes l’hem d’acorralar i hem de mirar si té por o si és botxor que té”.  Vaig entrar dins una escala, ella va passar i quan va haver passat, vaig pegar una remenada al picarol, es gira, em va veure i va quedar en terra estesa, va caure redona.

TNB: Com si la veiés…

AJM: Vaig dir a un parell de jovenelles, cuidau-vos d’aquesta nina…

APR: Llavors tenien una por al dimoni… Ara no, perquè la gent ha estudiat molt, ha vist molt, ha après molt, i veu que no hi ha el perquè tenir tanta de feredat a un vestit que davall hi ha un home. Llavors era el dimoni… Llavors hi havia infern, purgatori i glòria, i avui què hi ha, si estàs bé en aquest món?

AJM: Herba seca.

APR: Nosaltres hem viscut una època que, de vegades ho dic a les meves nétes, “vosaltres no podeu creure el que nosaltres hem viscut”. Hem vist una època tan diferent de la d’avui.

TNB: Ens hem divertit molt sense doblers.

APR: Hem vist una època tan diferent, que ens hem vist a no tenir espardenyes per dur i ara tenim una caseta, un cotxe, un bocí a fora vila. Allò era un altre món.

APR: A edat de deu anys em llogaren de porqueret a la Torre de Porreres. Hi havia el senyor més estrany que  he vist en la meva vida. Jo, com qui guardava els porcs, vaig veure un picapedrer que per posar un escaló de pedra per davallar a la pleta, el senyor assegut davant, i això m’agrada i això no, hi va posar tota la setmana. El dissabte li va dir: “Ara està bé”. Després em llogaren a l’hort de Sant Martí, que hi vaig estar dos anys. Després vaig venir a Son Perotí i després al Rafalet de Rotana, que hi vaig estar vuit anys, fins que em vaig casar. Als vint-i-tres anys em vaig casar, vaig anar a estar a les Pedreres, i fins que la meva dona va poder. Don Joan Sans em va dir: “Si no lleves la teva dona de fora vila, de les vaques, l’enterraràs abans d’hora”. Em vaig fer el carnet de xofer, vaig venir a Manacor, vaig fer nou anys de feina amb en Pep Galmés, un any amb l’amo en Tomeu Perot, i amb els germans Sansó tretze anys. Fa setze anys que em vaig retirar, i si voleu res de n’Alberto, carrer de Covadonga, 38, ca nostra, ca vostra, en coses que us puguem servir.

I vós?

AJM: Jo vaig començar molt jove a fer putades. Va passar en Toni Banya, al cel sia, i em va dir “que vols venir a estar amb nosaltres”. I dic: “Sí”. Vaig entrar dins ca nostra i dic “si ara li deman per anar-me’n em dirà que no”. I vaig partir.

Quants d’anys teníeu?

AJM: Set. L’al·lot a l’hora del dinar no va comparèixer i ningú no sabia on era l’al·lot. En Toni Banya estava a veïnat de cals Perduts. Va passar sa mare dels Perduts: “Uep, Toniet, què fas per aquí?”. “Estic llogat de porqueret aquí amb l’amo en Toni Banya”.

I on era això?

AJM: A Son Rector, allà deçà Son Talent. Aquella dona va partir cap a la vila i quan va ser a ca nostra, que estàvem al carrer de la Verònica, va veure un remolí de dones plorinyant i diu “què passa, que hi ha res de nou?”. Li contestaren: “El nin d’aquesta és mort”. “I quin és?” va dir ella, i es va posar a riure. “I això et fa rialles?”, li digueren. “Qui és que l’ha vist mort? Perquè es viu, està llogat a can Toni Banya de porqueret i fins dissabte no vendrà”. El dissabte vaig partir cap a la vila i quan vaig ser a l’endret d’aquí on hi ha la pista dels cavalls ja feia les passes curtes. Vaig dir diu “vatuadell aquí es rifa un esbart de mamballetes i jo tenc totes les paperetes”. Vaig entrar dins ca nostra, hi havia la padrina i em diu aferrada per mi “fill meu, per què te’n vas sense dir res?”. Va passar mig any o un poc més. Anava amb els porcs enfora, i vaig pegar al Rafalet. Hi havia en Llorenç, en Miquel, en Joan i na Francisca. En Llorenç em diu: “On estàs llogat de porqueret?”. “A can Banya”, vaig dir. “Vols venir a estar amb nosaltres?”. “Si ens entenem”. “Què guanyes cada mes?”. “Cinc duros”. “Idoi si vols venir a estar amb nosaltres et donarem cinc duros cada mes i cinc quilos de farina”. I això era el temps de la fam, i vaig dir dic “dilluns vendré de cap aquí”, i en lloc d’anar cap a can Toni Banya vaig partir cap a l’altra part. I el dimarts, en Toni Banya s’atura a ca nostra i diu “i el nin que no està bo?”. I ma mare diu: “Que no és a ca vostra?”. “No”. “Què vol dir no?”. “Es va aixecar més dematí i quan havia sortit vaig guaitar defora i ja no el vaig veure”. Jo havia voltat per la via del tren per anar a agafar el camí cap a la Vall. Dissabte vaig dir “l’amo en Llorenç, per què no em donau la farina avui?”. I aquell home tenia cinc o sis sacs de farina en aquell temps de la fam a dins una cotxeria. Va agafar un lliurador d’això de botiguer, em va omplir un saquet, el va fermar ben fermat, me’l pos davall el braç i cap a la vila. I quan arribava aquí on hi ha el quarter de la guàrdia civil em vaig dir “a mi em convé sortir del camí perquè per aquí la gent em fotrà una mamballeta i em prendrà la farina”, i vaig anar camp a través cap al molí d’en Beió i ja vaig ser a ca nostra. I ma mare em diu: “Que es pot saber d’on véns?”. Dic “sí”. “I què dus?”. “Farina”. I diu: “Àngela”, a la germana gran al cel sia, “vés a comprar dues arengades”. I en un moment va tenir la pasteta en marxa i ja vàrem tenir per sopar. La possessió del Rafalet de la Vall era del metge petit que estava devora ca les monges franciscanes, era metge d’al·lots, ara no em record què li deien…

APR: No era dels Beions aquesta possessió del Rafalet de la Vall? De na Beiona…

AJM: No… jo dic el Rafalet i no és al Rafalet, era als Coscolls, que havia estat.

I llavors continuàreu a fora vila?

AJM: No. Llavors vaig venir i em vaig posar a fer de fuster, i un any de molta crisi ens varen treure defora a tots. Ens volien indemnitzar amb dos quilos de fideus. I jo li vaig dir: “Els dos quilos de fideus seran poca cosa”.

APR: Imagina’t, el canvi tan gros que hem viscut.

AJM: Vaig anar a cercar feina per fora vila. I em varen dir “a Aubedellet cerquen un missatge”. I dic: “Bones tardes”. “Bones tardes”. “M’han dit que necessitau un missatge”. Diu: “Tu que saps llaurar?”. “Sí, què vol dir si sé llaurar? Qui és que no sap llaurar?”, li vaig dir jo. “No, i n’hi ha que no en saben”.

Aquí quants d’anys teníeu?

AJM: Devuit. Em vaig posar a llaurar i arribàvem a una figuera. L’amo venia devora jo i quan som a la figuera diu “ou!”. “Com ou?”, dic jo, “erri!”. I vaig agafar l’arada i quan anava a pegar a la soca de la figuera, la vaig estirar, l’arada es va tombar i quan havia passat diu, “vatuadell, i és ver que en saps de llaurar”. “Idò, jo us ho havia dit que en sabia”. Res, només quedava parlar dels doblers. Diu: “Què vols guanyar?”. “Vós que em voleu donar, perquè no hauria de fer baix, jo?”. Diu: “300 pessetes cada mes”. “Jo venia amb la idea de cent duros”. “No te’ls puc donar”. “Idò no farem barrina. Bones tardes”. Vaig agafar la bicicleta, i cap a la vila. I no sé qui vaig veure i em va dir diu “a l’hort d’en Salvador Beió en necessiten un per regar”. I cap a l’hort d’en Salvador Beió. I em diu: “Tu que saps regar això?”. “Clar que sé regar. Donau-me el càvec”. Em va donar el càvec i vaig pegar quatre tocs al tap. “Pots venir aquests tres dies a prova i si t’agrada farem barrina”. Ho férem així. Tenia jo a les mans els dematins quan agafava el càvec no el podia estrènyer de rampa. “M’haurien de dir que no servesc, vatuadell”. I em diu: “Què has pensat?”. Dic: “Cent duros cada mes, mantengut i la roba me la renta ma mare”. “Va bé, segueix!”. I vaig fer l’estiu regant, tot lo dia amb els peus en remull.

I vós?

TNB: Jo, la meva història és molt bona de contar. Em diuen en Tomàs de la Mola o en Tomàs de Son Llodrà Nou, perquè vàrem estar set anys a cada lloc. De Manacor, als quatre anys, ens n’anàrem a Son Macià. Vaig fer de conrador fins als denou anys. Als denou anys me’n vaig anar al servici voluntari. I tot d’una que vaig venir del servici ja me’n vaig anar de fuster a can Pipado, a Manacor. Venia amb la bicicleta de Son Macià. I d’aquí ja no m’he mogut. Vaig comprar un solar un poc abans de casar-nos, hi vaig fer una casa. Me’n vaig anar a un taller, que ja no m’he mogut fins que m’he jubilat.

APR: Tu t’imagines que del Rafalet me’n vaig anar a peu un any i mig a Vilafranca i de Son Perotí tres anys. Són quatre anys i mig a peu de Manacor a Vilafranca cada dissabte. Del Rafalet no em bastava una hora. Prenia cap als Bessons, sortia al pont del Caparó, i més d’una hora. Llavors, no sé com, vaig poder comprar una bicicleta, que no oblidaré mai el que em va costar: 47 duros. Hi anàrem amb en Llocii, en Sebastià Llocii. Jo devia tenir quinze o desset anys. “Allà hi ha un caramull de màquines, per aquests doblers munta-n’hi una”. El meu cunyat me’n va muntar una tot el diumenge, fins l’horabaixa de tot, un pedal d’aquí, una roda d’allà, el seient d’aquí deçà. Amb el fre de darrere, més content que un pasco. El primer diumenge que la vaig treure vaig anar a un ball de Son Boga, estrenava calçons i bicicleta. M’agafa de darrere una altra bicicleta, em toma i els calçons nous quedaren amb un esqueix i aquest genoll… per espai de sis o set anys no vaig anar enlloc, cada vegada que el temps es canviava o que feia una aigüeta un poc més feixuga, tuadell… Així és que la vida nostra és molt difícil de creure i de donar a entendre…

Però si feis balanç, n’estau orgullosos.

APR: Jo sí, perquè no teníem res. Ens casàrem amb la meva dona. Anàrem un dia per Palma i ens sobraren 400 pessetes. M’has d’escoltar bé. Estàvem a les Pedreres a mitges. El primer mes cobràrem 1.730 pessetes, a mitges. I amb aquestes 400 pessetes ens sobraren…

http://antoniriera.wordpress.com/2012/01/08/amb-sant-antoni-si-no-ets-de-caramutxa-thas-democionar/